DiegoLatorre

Pintura / Dibuix

Fins i tot en les obres més abstractes de Diego Latorre podem copsar elements i referències que reflecteixen una figuració latent. La sèrie “a flor de piel” es construeix amb peces de gran format on el guix i en alguns casos elements com llistons o bastons de diferents mides, donen un aspecte texturat a les obres, que adquireixen l’aparença d’insectes o fulles premsades, com si estiguéssim davant la col•lecció d’un entomòleg o un botànic.

Per què abans que res, estem parlant d’un artista que observa la realitat i col•lecciona imatges, que selecciona objectes, situacions, conceptes, i un cop elaborats es tradueixen en peces com Comedor Social (2013), on veiem una multitud de personatges que observen un comensal -aparentment un executiu encorbatat-. Igualment a Vacaciones por Desahucio (2011) una família es mulla sota la pluja mentre el cel es cobreix de peixos multicolors. Ciudad Fantasma (2011) és un dibuix sobre el qual cal aturar-se uns minuts; es tracta d’un autoretrat on l’artista es veu a si mateix d’esquena al món (un espai urbà i febril, un cel dominat pel sol) mentre ens mira directament a la cara; sobre el front un tercer ull, molt obert, que ens interroga.

Escultura

A través de les seves escultures, Diego Latorre aborda una reflexió sobre la noció d’Art, sobre l’estètica, sobre la bellesa, amb elements agafats de l’art conceptual, el fluxos i el happening, prenent freqüents préstecs de les pràctiques artístiques de Duchamp. Així en peces com Cielo (2008) el maletí de viatge ens transporta al cel, i escultures com Fuente de cera (2008) o Grito en la fuente (2010) que barregen el Ready-made, l’Arte Povera, i l’objecte trobat, es podrien adscriure al corrent que va inaugurar Joseph Beuys durant els anys 60 amb la idea d’una "escultura social", que defensà un art amb implicacions polítiques i nocions ecològiques, i que està entre les preocupacions de Diego Latorre.

Les peces tenen un component “natural” (arrels, troncs, llavors) i un afegit industrial (aixetes, canonades). Amores imposibles (2012) o Malherida (2012), segueixen més de prop els paradigmes propers a Beuys i una lectura atenta dels comentaris que acompanyen les imatges d’aquestes peces en el bloc personal de l’artista ens posen de manifest la preocupació del Diego Latorre per la comunicació i el llenguatge.

Equip BOC

El happening (que es posa de manifest en els vídeos que l’artista realitza de la construcció de les seves peces Land Art) està latent en moltes de les obres de Diego Latorre, i podríem dir que complementa la idea de peces en les que el procés d’elaboració és tan important com l’objecte finalment obtingut i on es posa de manifest la importància de l’atzar, de la casualitat, dels camins descoberts una vegada iniciada la construcció.

Amb Àlex Domingo formen l’Equip BOC, que basa les seves intervencions sobre el paisatge en modificacions molt subtils de la disposició de pedres i còdols al costat d’un camí o sobre una roca en un penya-segat. El llom d’un animal adormit, una figura que ens recorda la silueta d’un drac, una serp, arrels, el tors d’un ésser mitològic: elements que combinen la matèria i la figura. L’antiga tècnica de construcció de cabanes amb pedra seca i alguns elements propis del trencadís de Gaudí, s’actualitzen en intervencions contemporànies.

Màrius Domingo (crític d’art membre de l’ACCA – AICA)