Fabrizio Paterlini és un dels pianistes italians més reconeguts i amb una cada vegada més clara reputació internacional.

Nascut a Màntua el 1973, Fabrizio va començar a tocar el piano als sis anys. Va estudiar a l'Acadèmia de les Arts de Màntua, on es va llicenciar en Teoria de la Música. L'artista defineix la seva relació amb l'instrument com a «problemàtica»: com passa a molts joves que s'inicien en la música clàssica a una edat primerenca, va abandonar el piano durant un cert temps i es va dedicar als sintetitzadors i les workstation. A la dècada de 1990, va tocar en grups locals de versions amb interès pel rock, el pop i el jazz. Aleshores va tornar al seu instrument i va decidir concentrar-s'hi exclusivament, definint-lo com l'instrument que «millor expressa el seu món interior», i va començar a compondre el seu primer àlbum.

El 2007, va publicar la seva primera obra titulada Viaggi in Aeromobile , obra que va marcar un punt d'inflexió a la seva vida, una obra que porta el públic al món interior del compositor. 

L'artista va construir la seva carrera sense segells discogràfics, però va crear el seu propi Memory Recordings per promoure el talent dels artistes emergents.

Al llarg dels anys, Paterlini ha publicat diversos àlbums i EP, com Viandanze, Fragments Found, Autumun Stories... i el seu últim àlbum de 2021 LifleBlood. Alguns d'ells han aconseguit un enorme èxit, especialment a les plataformes digitals, on compta amb més de 3 milions d'oients mensuals.

Va assolir gran fama als Estats Units, gràcies a un dels seus fans més grans, l'actor Chris Evans, que va publicar un vídeo, que es va fer viral, en què se'l veia practicant amb el piano la cançó de l'artista Rue des Trois Frères.

La seva gira més gran va tenir lloc el 2019," Piano Stories 2019 Tour", en què va tocar diversos espectacles amb entrades esgotades a Madrid, Barcelona, Utrecht, Moscou, Milà i Istanbul.

Els oients i els crítics estan en conflicte sobre com etiquetar la música de Paterlini: neoclàssic, ambiental, minimalista, new age, tots els estils que es poden trobar als sons de l'artista, però com ell mateix afirma la composició no està limitada pel gènere, compondre vol dir explorar dins d'un mateix amb la màxima llibertat sense la restricció del gènere, defineix el seu treball «com una copa de vi negre en una tarda d'estiu», amb la consciència de l'efecte calmant de les melodies reflexives a l'oient.